La Cèlia Supertramp era una noia corrent,
més aviat sosa: era prima com un fideu, tenia els ulls negres i grans (que
semblaven encara més grans quan es posava les ulleres de llegir), el nas
arromangat, els llavis fins i pàl·lids (que ni somreien ni parlaven gaire
sovint) y sempre portava el cabell recollit en una trena llarguíssima. Vivia
amb els seus pares en un piset modest, situat al final del carrer major. El seu
pare treballava en un supermercat i la seva mare a l'ajuntament, a les
oficines. Les seves amigues fumaven cigarrets de menta a la sortida de
l'institut i estaven totes enamorades del mateix noi (l'esportista de la classe
que, per la seva banda, estava enamorat de la “empollona” de la classe).
La Cèlia Supertramp portava una vida corrent, més aviat sosa: s'aixecava a tres quarts de set del matí, es dutxava, es pentinava els cabells, es vestia, s'assecava els cabells, esmorzava, es recollia els cabells en una trena, feia la motxilla, es mirava al mirall (per retocar-se els cabells ) i anava caminant fins al l'institut, que estava al final del carrer major. Al sortir, es fumava un cigarret de menta amb les seves amigues mentre feien safareig, tornava cap a casa, dinava i feia els deures. Cada dia, a dos quarts de vuit del vespres, la família Supertramp es reunia a la sala d'estar per mirar La rosa verinosa, una telenovel·la sud-americana. Sopaven a les nou i a dos quarts d'onze la Cèlia anava a dormir.
La Cèlia Supertramp portava una vida corrent, més aviat sosa: s'aixecava a tres quarts de set del matí, es dutxava, es pentinava els cabells, es vestia, s'assecava els cabells, esmorzava, es recollia els cabells en una trena, feia la motxilla, es mirava al mirall (per retocar-se els cabells ) i anava caminant fins al l'institut, que estava al final del carrer major. Al sortir, es fumava un cigarret de menta amb les seves amigues mentre feien safareig, tornava cap a casa, dinava i feia els deures. Cada dia, a dos quarts de vuit del vespres, la família Supertramp es reunia a la sala d'estar per mirar La rosa verinosa, una telenovel·la sud-americana. Sopaven a les nou i a dos quarts d'onze la Cèlia anava a dormir.
El dimarts passat, però, no va ser així: el
seu dia a dia va deixar de ser monòton i avorrit. Tot va començar a tres quarts
de set del matí, com cada dia la Cèlia va seguir la seva rutina matinal i va
sortir de casa puntual per arribar d'hora a l'institut. Però a mig camí, just
davant de l'església, la Cèlia va perdre el cap, literalment: l'extremitat
arrodonida que sostenia sobre del coll li va caure al terra i, juntament amb el
seu parell d'ulls i orelles, la seva boca fina i el seu nas arromangat, es va
posar a rodolar pel carrer major. La testa va agafar embranzida, cada vegada
girava més ràpid fins que, finalment, la Cèlia la va perdre de vista. I, ja se
sap que, quan una perd el cap (es torna boja, se li envà l'olla) deixa d'actuar
racionalment i es deixa emportar pels seus impulsos.
La Cèlia Supertramp es va “desmelenar” (figuradament, es clar, perquè havia perdut la seva cabellera juntament amb el seu cap) i es va posar les mans a les butxaques. A la butxaca esquerra hi tenia el mòbil i, sense pensar-s'ho, va enviar un missatge a les seves amigues enviant-les a cagar (a elles, als seus safareigs i als seus cigarrets de menta). A l'esquerra hi tenia un encenedor i es va dir a si mateixa “l'única església que il·lumina és la que crema”. La parròquia es va encendre ràpid a causa de l'aigua beneïda però la Cèlia no es va quedar a contemplar les flames i va continuar amb la ruta de cada matí. De camí a l'institut va destrossar una sucursal de la Caixa i va provocar un accident de tràfic per creuar un semàfor en vermell sense mirar (es clar, havia perdut els seus ulls grans i negres juntament amb el seu cap).
La Cèlia Supertramp es va “desmelenar” (figuradament, es clar, perquè havia perdut la seva cabellera juntament amb el seu cap) i es va posar les mans a les butxaques. A la butxaca esquerra hi tenia el mòbil i, sense pensar-s'ho, va enviar un missatge a les seves amigues enviant-les a cagar (a elles, als seus safareigs i als seus cigarrets de menta). A l'esquerra hi tenia un encenedor i es va dir a si mateixa “l'única església que il·lumina és la que crema”. La parròquia es va encendre ràpid a causa de l'aigua beneïda però la Cèlia no es va quedar a contemplar les flames i va continuar amb la ruta de cada matí. De camí a l'institut va destrossar una sucursal de la Caixa i va provocar un accident de tràfic per creuar un semàfor en vermell sense mirar (es clar, havia perdut els seus ulls grans i negres juntament amb el seu cap).
A l'arribar a l'institut, enlloc d'anar al
seminari d'humanitats on hi tenia la primera classe del dia, va passar per la
consergeria, va agafar un escombra plena de pols, i va pujar directament al
terrat. Quan va ser a dalt, se li va acostar un ocellet i li va dir. “Hola
petitona, vens a donar una volta amb mi?”. La Cèlia va somriure interiorment,
va pujar al damunt de l'escombra, va saltar al buit i va cavalcar el cel amb
els seus col·legues voladors (el mussol, l'oreneta i el pardal).
Text inspirat en les cançons Corazón (https://www.youtube.com/watch?
